Una vez jugué a un videojuego.
Empezaba siendo una paloma de Plaça Catalunya de Barcelona.
Mi misión consistía en defecar encima de la gente,
ya fueran caminantes, motoristas o policías.
Darles de lleno en la cara significaba el triple de puntos.
A más puntos, más ascensos.
Y así iba saltando de gabina a búho, de halcón a águila
hasta llegar al más grande, al buitre carroñero.
Y en la última parte del juego iba dando círculos en el cielo
esperando a que los moribundos murieran deshidratados
y yo pudiera sumergirme entre sus entrañas.
30 de novembre, 2007
28 de novembre, 2007
7 de novembre de 1982
Va afegir la pasta a l’aigua bullent i va anar al menjador. Tenia 10 minuts abans que els macarrons estiguessin llestos. Un temps de cocció que li permetria veure el resum del telenotícies. Ara fa 25 anys, deien per la tele, hi va haver unes riuades molt greus que van ocasionar molts de desperfectes i van costar nombroses vides humanes. No recordava que avui feia 25 anys de la mort del seu marit. Aquell any la capital de la Noguera estava a plenes festes majors quan va viure la tragèdia. Va ser un cop molt dur per a tots els habitants. Ella mateixa encara no s’havia refet i n’estava plenament segura que mai no ho aconseguiria. Va tornar a la cuina a moure la pasta i va començar a plorar.
27 de novembre, 2007
Ull per ull, dent per dent, vas perdent
Es veu que estava prenent unes copes
en un bar al centre de Londres
a altes hores de la nit.
L’endemà a mig matí,
un cop passada la ressaca,
va advertí que ja no tenia ni el dni,
ni cap documentació.
La cartera amb els diners,
és ben evident,
també havien desaparegut.
I va començà a plorar
perquè era francesa
i començava a dubtar
si podría tornar a casa.
Ho va explicar als seus companys de pis.
Ells li van recomanar que anés a l’ambaixada,
que allà segur que li solucionarien el problema.
Encara que en el fons, tots pensaven:
Deu és just i castiga a qui ho mereix,
ull per ull, dent per dent.
en un bar al centre de Londres
a altes hores de la nit.
L’endemà a mig matí,
un cop passada la ressaca,
va advertí que ja no tenia ni el dni,
ni cap documentació.
La cartera amb els diners,
és ben evident,
també havien desaparegut.
I va començà a plorar
perquè era francesa
i començava a dubtar
si podría tornar a casa.
Ho va explicar als seus companys de pis.
Ells li van recomanar que anés a l’ambaixada,
que allà segur que li solucionarien el problema.
Encara que en el fons, tots pensaven:
Deu és just i castiga a qui ho mereix,
ull per ull, dent per dent.
26 de novembre, 2007
24 de novembre, 2007
El único Dios
Bukowski, a menudo das asco.Te escribo sentado en el wáter
con un libro tuyo entre mis manos.
Insultas a poetas mediocres,
creyéndote tu un gran Dios, el elegido.
Y elevas a otros grandes poetas
según tu vulgar opinión.
Sin embargo, nunca me has hablado
del gran Fonollosa.
Quizá pueda, entre tu basta obra,
encontrar algún poema bueno,
algún relato interesante,
una novela acertada,
pero la gran mayoría de ella,
casi toda,
apesta como tu aliento
después de abusar del vino.
Tu, Chinaski, como los poetas mediocres,
has sido un desgraciado.
Sólo te hace distinto
la suerte de que algún imbécil
se fijó en tu obra
en el momento oportuno.
Estás muy lejos de ser un Dios.
Como todos, eres insignificante.
En el mundo moderno
sólo existe un Dios
que por desgracia o ignorancia,
tu, nunca conociste.
22 de novembre, 2007
Sin preocupaciones
Me visto en un visto y no visto,
salgo a la calle y empiezo a andar
sin destino alguno.
Contento sigo por la vida
sabiendo que el destino
me llevará por buen camino.
salgo a la calle y empiezo a andar
sin destino alguno.
Contento sigo por la vida
sabiendo que el destino
me llevará por buen camino.
21 de novembre, 2007
El viatge
Espera’t aquí. No val la pena
que m’acompanyis en aquest viatge.
L’haig de fer tot sol.
I no pateixis
que ja ens trobarem
més tard. No en tinc cap
mena de dubte.
que m’acompanyis en aquest viatge.
L’haig de fer tot sol.
I no pateixis
que ja ens trobarem
més tard. No en tinc cap
mena de dubte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
