Vicente Ferrer

Tothom parla dels Déus.
Dels seus Déus.

Que si Budha, Sidharta, Khrishna,

Alà, Shiva, Jesús.

Uns convertèixen pans en peixos,

d'altres semblen mags,

que del no res treuen pols,

en teoria, curativa,

que inverteixen el capital,

obtingut a partir de les donacions

d'ànimes ignorants pero caritatives,

en campanyes de promoció personal,

talment com les películes

de Bollywood o Hollywood,

com Sai Baba,

que a sobre té

no sé quants milons de seguidors

arreu del món,

cosa del tot incomprensible,

què hi farem.

Cadascú,

llegint el seu interior,

hauria de saberquè és bo i què no.

Molts d'aquests Déus,

per no dir tots,

semblen més haviat,

llibres d'autoajuda.

Res més patètic.

Només conec una persona

digne de merèixer l'apel·latiu de Déu.

I això que jo no crec en Déus,

ni collonades d'aquestes.

Els nens i nenes del poble

de Mangi Vandla Palli,

prop d'Anantapur,

resen per ell cada dia.

Desitjen veure'l.

Si vosaltres el voleu veure

només heu d'agafar un autorickshaw

sortint de l'estació de trens

d'Anantapur,

demanar per l'RDT,

pagar trenta rúpies

i esperar deu minuts.

I amb una mica de sort

estarà allà,

on jo el vaig trobar,

assegut en una cadira humil,

llegint les bestieses que porten els diaris,

locals i internacionals,

amb els ulls brillants

com un nen quan neix,

Vicente Ferrer.