26 de febrer, 2007

Diarrea

Veig com pujes les escales corrents
i entres precipitada al bany.
Un minut i surts enrogida i més calmada.
Jo entro a gaudir la teva flaire.

Tornes a tenir pressa i tanques el baldó.
Des de fora escolto el soroll
com fa xof, xof.

Els budells t’apreten i volant cap a dalt.
Espero i penso:
tant de bo esgotis tota l'aigua
i al sortir tu, jo pugui entrar
a albirar les restes de la teva cagada.

Ja només em resta tocar-la i tastar-la.

25 de febrer, 2007

Li Po

Estate atento y
ve con cuidado.
No sea que vayas a caer en el agua
intentado alcanzar
a la luna
borracho.

24 de febrer, 2007

La Sagrada Família (o l’obra d’art materialitzada)

Imagineu-vos la Sagrada Família voltada per milers i milers d’homes despullats, separats entre ells per tretze centímetres (segons diuen la mitjana estàndard oficial del nostre estat -les dones només són acceptades si es lliguen una reproducció de plàstic de l’òrgan masculí damunt les seves parts-) que, a ritme de l’imne nacional o d’una tunadilla eclesiàstica o jo què sé, de qualsevol melodia coneguda i familiar per a tots els presents, es penetren per darrera, mentre, un helicòpter de TV3, donant voltes circulars, en el sentit de les agulles del rellotge, va grabant tota l’escena, programada per la diada de Sant Jordi.

23 de febrer, 2007

Haiku

Mínima expressió:
és el que compta. La resta,
només tonteries.

22 de febrer, 2007

Suicidio

Agarró una pistola y
se pegó un tiro.

Se ve que le daba miedo
vivir en este mundo.

Para nada me extraña.

20 de febrer, 2007

Más hermosa que la luna


La luna llena
se mira celosa en los lagos
sabiendo que nunca
será tan hermosa
como tú.

19 de febrer, 2007

Fin del mundo



Y el águila gigante descendió de los cielos,
acompañada de su cría famélica,
para demostrar a los hombres quién era el líder.
Y enseñó a su cría a detestar todo lo que veía.
Y se llevó consigo los símbolos, artilugios
y todas las guías, tuvieran la forma que tuvieran,
que permitían a los hombres actuar, a su manera,
de un modo ordenado y seguro.
Y al levantar el vuelo,
la sombra que creó en su empeño
se quedó para siempre pegada en el suelo.

Y el cielo se volvió negro.
Y el mundo fue un desastre.
Y el caos se ocupó personalmente
de que nadie ni nada sobreviviera.

17 de febrer, 2007

Recepta per a fer una poesia

(Per a dues persones)

¾ de carn de porc degollat
(no importa la part, però si és de Cal Tiu, millor)
¼ de quilo de greix saturat
7 cebes grosses amb pell
1 familiar mort recentment
8 grans d’all
1 diari internacional
1 raig d’oli d’oliva
Alcohol a dojo
(sense plànyer i del que sigui)
4 llàgrimes de parella
30 minuts per perdre
¼ de tona de victimisme
1 ansat d’ansietat
¼ part d’inocència infantil
Vàries tasses de café
(a males, si és impossible trovar-ne, res de té, moscatell)
Brou de ressaca
250gr d’humiliació
1 dosis de soletat
½ dosis de melancolia
1 tassa d’humor negre
1 fet real
Poca por al ridícul
Crueltat sense fi
1 engruna de sinceritat
2 cigarretes
(a escollir la marca)
2 pastilles d’Avecrem
1 record inesborrable
1 espurna d'esperança
1 anècdota de maltractament físic o psíquic
(rebut o donat, depèn d’això pot canviar el regust final)
1 xic d’imcromprensió voluntària
1 tap de ratafia
(perquè el cuiner celebri la fi dels ingredients)

Barrejar tots els ingredients dins una olla de grans dimensions. Cuinar a foc lent el temps d’una migdiada llarga. Salpebrar al gust i a l’últim moment (aquest pas és fonamental). Servir fred i sense pa. El got de vi negre és opcional.
Si el resultat no us ha agradat, no patiu. És un plat molt difícil i no acostuma a sortir mai bé.
Bon profit!

16 de febrer, 2007

Petita confusió

T’estic veient l’escrot
i m’exito.
Ai! Volia dir l’escot.
Quin error!
No penseu malament,
si us plau,
tots tenim dret a equivocar-nos,
a vegades.

15 de febrer, 2007

Extraña noche


Extraña noche la nuestra,
cuando abrazados,
bajo la luna llena,
nos besamos,
entre la arena y,
cuando el sol despuntó
a lo lejos,
todo fueron adioses y
penas.

Extraña noche fue aquella
cuando tus besos
se daban con mi oreja y
tus manos,
por debajo de la mesa,
llenas de belleza,
buscaban las mías,
tímidas,
pero sin pereza.

Cuán extraña noche pasada,
la arena se quejaba,
toda ella bien mutilada,
de nuestros pasos, reflejados,
mientras las olas, sufrientes
con esmero, pero inútilmente,
intentaban apaciguar,
como el alcohol en una herida,
el dolor que su dañado lomo sufría.

Tu vestido por ahí tirado y
yo desnudo a tu lado,
cuerpo a cuerpo,
sudando y trabajando,
para que el ocaso llegara.

Tu mano en el pecho,
era un hecho
de sinceridad,
no de desprecio,
en aquella noche oscura y
sin lecho.

(y la otra en mi entrepierna,
apretando aquella piedra,
como haciendo reverencias
a la futura merienda)

Parece ayer y aún recuerdo
aquella noche
en aquel puerto
dónde arrojamos,
bien muerto,
nuestro amor en el suelo.

14 de febrer, 2007

La meva pruna

Hi ha un arbre, allà dalt,
lluny, més enllà de horitzó,
on ni els més agosarats arriben,
amb només una pruna.

Immaculada, bella i esplèndida.

La prenc amb la mà
i l'analitzo amb cautela:
la miro, l'enflairo, la toco i la sospeso.
Quina pruna!
Les mans, els cabells, els ulls…
No n'hi ha cap d'igual en tot el món.

Me l'enduc a casa
i la guarduc a clau tancada.
No fos cas, que algú llest,
un dia, volgués entrar
a robar-me-la.

13 de febrer, 2007

Somni

He somiat
que t’estava
llepant les parts.

Estaves humida
i gotejaves,
jo suava.

Et mig mastegava
i tu no et queixaves,
també t’agradava.

Arribaves al clímax
i et pixaves
damunt la meva cara.

Tant debò
tingués somnis d’aquests
cada vegada.

12 de febrer, 2007

Bus dirección a Patong


A pleno sol y por la tarde
un viejo bus coloreado iba dirección a Patong,
antes una bellísima playa.

Sentada, tímida y coqueta
una chica se estaba peinando
con un pequeño peine color rosa.

El bus se detenía y una horda de niños apelotonados
subía, corriendo y con prisa, con la alegría propia
de quién ha dado ya por finalizado el colegio.

La niña del peine rosa se fijaba sonrojada
en un chaval pecoso que la miraba con halago y descaro
y empezaba de nuevo a peinarse.

El conductor pisoteaba a fondo el pedal,
el tubo de escape escupía humo negro,
la velocidad de repente se advertía.

Los que de pie estaban se agarraban,
los más traviesos se peleaban
y un perro faldero husmeaba un pie vecino.

Alcanzaba luego los ciento veinte
y la niña se las tenía con el viento,
muy hábil estorbando sus cabellos.

Siguiente parada e intercambio de sillas.
Una joven con falda corta
entraba en escena.

El revisor le cedía paso en la escalera
y tumbando un poco su cadera
le cobraba en especias.

Aquel estudiado y agudo detalle
escandalizaba a la niña maja
y enseguida el peine rosa asía.

Se supone, quizás,
que el color oscuro de las bragas,
por atrevido, le disgustaba.


En la radio sonaba a destajo
Abanibí en versión Thai
y la niña del peine se desmelenaba.

Suerte que la canción,
su preferida, era corta
y el peine estaba cerca.

Un turista gordo y feo
sobaba gradualmente y desahogadamente
a medida que el bus aceleraba,

las nalgas de su joven acompañante,
mujer guapa, de mirada escondida,
y, a caso, faltada de escote.

La niña rosa, vestida de cómic manga,
agarraba a un bebe buscando el consuelo
que el peine rosa no sabía dar a su pelo.

Pero pronto la madre lo reclamaba,
las puertas se abrían
frente a su parada.

Y otra vez en marcha.
Al final de la recta, otra curva,
y la niña a su peine aferrada.

06 de febrer, 2007

Inconscientes


Los niños juegan y
trepan por los árboles,
felices y sonrientes.

Pues que rían, que rían.

No saben aún
lo que les espera
de mayores.

05 de febrer, 2007

El mago

El mago sacudió su barita de punta blanca,
esparció unos polvos mágicos
que sacó de su oscuro sombrero
y todo cambió al momento.

Ya no más niños por las calles.
Ya no más muertes prematuras.
Ya no más familias destrozadas.
Ya no más edificios derrumbados.
Ya no más catástrofes.
Ya no más codicia, ni avaricia, ni envidia.
Ya no más guerras.
Ya no más injusticias.

Sólo amor por todos lados.
Sólo personas bien avenidas.
Sólo paz y silencio.

Ocurrió que el mago era un farsante
y al siguiente día
todo seguía igual que antes
o peor, todavía.

04 de febrer, 2007

Qüestió de dents

M’agraden les teves dents.
Em torno boig
només de pensar amb elles,
el cap se m’en va.
Que precioses que són.
Em captiven i m’enterneixen.
I mira què et dic:
m’entra trempera.
Desitjo llepar-les, besar-les.
Que feliç seria si fós un escuradents
i pogués endinsar-me entre elles.
Si sàpigues que el teu hàbit
és mossegar-me.
Notar com m’apreten,
com m’empresonen.
Enflairar-les vivament.
Qui pogués ser una càries
o un raspall treballant
a la teva disposisió!
O tan sols ser dentífric,
que és més fugaç!
O una cigarreta que compte enrera
esperant la seva fi,
la seva mort!
Que feliç sóc pensant
amb les teves dents.

La preocupació

fa temps que hi penso
potser massa
hi he donat tantes voltes
que em sembla que ja m’he perdut
ja no sé què creure
la veritat és que tampoc sé si és tant important
si fa falta tanta preocupació
tants de mals de cap
de fet crec
que ja ni recordo
de què parlava
o què era
en realitat
el que em preocupava

03 de febrer, 2007

Vuit tigres


Avui hem vist un tigre,
o millor dit,
n’hem vist vuit
(desgraciadament).

Ben relaxats i segurs,
però tancats en una gàbia,
mentre diferents homes
els netegaven.

Al fons d’una de les gàbies
dos tigres de poca edat
jugaven tranquils amb sa mare.

De cop una multitud.

Dos homes han rebut
l’avís que esperaven
per importunar als cadells
i una munió de turistes,
(nosaltres entre ells,
insisteixo,
desgraciadament)
s’han llançat al seu damunt com bojos
per aconseguir una instantània.

Un cop magrejats i marejats
els dos homes els han tornat a casa.

Inmediatament,
davant l’ànsia dels espectadors,
han tret els tigres adults.

Un cop preses les precaucions,
tothom els ha tocat
(nosaltres també,
i torno a insistir,
desgraciadament)
i s’han fet mil fotos.

Els tigres, acostumats
al depriment espectacle,
semblaven dormir
o almenys ho intentaven.

Aquesta nit unes quantes persones
sí que dormiran contentes.

No sé què en deuen estar pensant els vuit tigres.

02 de febrer, 2007

La promesa

Un dia d’aquests ho haig de fer.
Ja he avistat massa vegades,
però això s’ha d’acabar.
Ja n’hi ha prou.

A la mínima que pugui
entraré a una drogeria
i compraré la cola
més forta que tinguin.

Tornaré a casa
i esperaré pacient
que la nit arribi amb tu.
Com el carterista que s’amaga
darrera la cantonada,
somriuré amb malícia al veure’t.

I quan cansada per l’estrés del dia
et despullis, t’estiris al llit amb mi
i t’adormis,
compliré la meva promesa.

Obriré el pot
i t’empastifaré tot el cos.
Faré, un cop hagi acabat,
el mateix amb el meu.

I així,
com un gerro de cerámica trencat,
encaixaré els nostres cossos,
esquena contra pit,
ben units
i per sempre més
abraçats.

01 de febrer, 2007

Manual de usuario

¿Qué hacer cuando uno está solo,
cuando nadie te escucha,
cuando tus palabras se pierden,
cuando no hay cobertura,
cuando llega la noche,
cuando pierdes tu orgullo,
cuando conoces realmente a un amigo,
cuando se funde el helado,
cuando se termina el cigarro,
cuando se estropea el coche,
cuando el tren sale antes de lo previsto,
cuando te deja la novia,
cuando tragas tu último sorbo,
cuando no hay esperanza,
cuando se acaba la tiza,
cuando pierdes a un ser querido,
cuando se ahoga tu mascota,
cuando se destiñe tu ropa,
cuando se enfría la cena,
cuando te cierran el bar,
cuando se acaba la música,
cuando te cortan una pierna,
cuando te suspenden,
cuando no hay dinero,
cuando pierdes las apuestas,
cuando lees the end en una buena película,
cuando te roban la cartera,
cuando las flores se marchitan,
cuando te muerde una serpiente,
cuando cae un árbol,
cuando alguien te miente,
o te apunta con una pistola,
(y aquí que cada uno
lo llene con sus cosas)?
Desear que sea tu última hora.